Ja tenim la fira d´art contemporani ARCO en marxa. I com cada any, em faig una sèrie de reflexions envers l´art que s´hi presenta i el que representa, que en teoria és l´expressió de l´art que es fa avui dia. Un art sotmès a la fèrria dictadura de l´abstracció i l´art virtual, un art que fa més de mig segle que proposa la destrucció de la forma sense aportar res de nou. Un art avalat i recolzat a tots nivells pels estaments oficials i les corporacions. Un art que, sobretot, fa sentir ignorant l´espectador perquè no entén res i que, per tant, se n´allunya. Un art que molta gent creu que és una presa de pèl, i un art que margina el pintor figuratiu, que fa que se senti fora d´òrbita de l´art actual.
La gent del carrer que no estem en aquesta capelleta d´intel.lectualets, com molt bé els anomena Corinne Maier en el seu llibre "Operación cultura", pensem que ja n´hi ha prou d´experiments, de taques i de línies, tot embolcallat per un títol i una explicació inintel.ligible només apta per a l´élite actual de l´art contemporani i que em fa sentir inculte i retrògrad perquè em fascina entrar en un museu com el Prado, de Madrid, o el Loubre, de París.
Jordi Pastor. Sabadell. (El Periòdico) Dissabte dia 24 de Febrer 2.007.
1 comentario:
Hola, Marcel•lí:
És un article valent aquest d'en Jordi Pastor. Et felicito per publicar-lo, perquè penso que -davant la pintura contemporània - ja és hora que algú gosi dir alló de "el rey va despullat". Pintar no és fer quatre ratlles en un troç de paper d'estrassa, adobar-les amb una escopinada i enganxar-hi un cromo; pintar és plasmar la vida que bull en un canal de Venècia, com ho va fer el Canaletto, o fer un gos com aquell de "Las Meninas", que només li falta bordar. Ja n'hi ha prou amb que ens prenguin per idiotes els polítics; no cal que ho facin també els artistes, i que a sobre ens acomplexin.
El problema em sembla que rau en què tota pintura és una obra única i que, per tant, quan els crítics i marxants ho decideixen adquireix un valor de mercat que s'ha de mantenir peti qui peti: uns fan l'obra, altres la compren com inversió, els mitjancers fan el seu agost i els crítics a ser "políticament correctes" i dir el que convé, llevat que es resignin a no publicar una mala columna.
Aquesta situació d'algunes arts com la pintura o l’escultura és del tot oposada a la de la literatura. Perquè no cal que ens gratem gaire la butxaca per endur-nos a casa una bona edició de "El Quijote" o de "Cien años de soledad", per citar un parell d'obres mestres. És el lector qui posa preu a l'obra exigint noves reedicions i, per tant, són els autors de veritat valuosos els que acaben fent fortuna i no quatre espavilats.
Però el cercle malèfic de l'art que he descrit abans és a causa del capitalisme salvatge de la nostra societat i, per tant, no el trencarem pas. Abans un pintor havia de malviure anys i panys a la "bohèmia" i amb sort venia algun quadre de tant en tant. Avui, qualsevol xixarel•lo pot esdevenir un artista de culte per decret d'un marxant perspicaç i de la seva interessada clientela.
En fi, que tots aquells que no som gaire selectes i que no tenim prou sensibilitat per percebre les excel•lències de la pintura conceptual, original, intel•lectual i abstracta del temps que ens ha tocat viure, no tenim massa res a fer. Però, això sí, sempre ens queda el consol d'esbombar als quatre vents que "el rei va despullat”.
Felicitats, Marcel•lí pel teu Blogger, que m'ha agradat molt, i fins aviat.
Quima
Publicar un comentario