GALERIA FOTOMUNTATGES
Vaig començar a elaborar fotomuntatges l'any 2002, més o menys, gràcies al consell d'un bon amic i millor informàtic de nom Servando Oliva. Ell em va donar a conèixer el programa necessari i me'l va instal.lar al meu ordinador. A més a més, em va guiar fins que va poder, ja que la feina li anava retallant el seu temps lliure. Després em vaig recolzar en un manual i he arribat fins on he pogut, no fins on hauria volgut.
Aclaració: Faig constar que no tot el material que utilitzo per a realitzar els fotomuntatges sigui de collita pròpia. Utilitzo, a vegades, material d'altres autors desconeguts als que demano disculpes pel meu atreviment i, a la vegada, felicito per la seva obra.
Heus ací la misèrrima porta que ens condueix a l'any 2.014.
Darrere seu ens espera un grapat de sorpreses (No com les del basar).
Els auguris no són bons. Diuen.
Gens. També ho diuen.
Però gens ni mica. Si, si, ho diuen també.
Hi haurem de fer front com bonament puguem.
Tal com ha dit el columnista de la revista quizenal que es publica a la ciutat C.G.A."Al qui Déu li doni, sant Pere l´hi beneixi".
Tenim davant nostre el darrer campaner de la ciutat.
Es deia Bruno Fontelles Ardiaca.
Feia dringar les campanes segons cada circumpstància.
Era un bon home.
Sempre que se li demanava obria de bat a bat la porta del companar. L'escala d'accés era de caragol.
Mai es va fer pregar.
Varem ser amics.
L'hi vaig fer aquesta foto ja fa un grapat d'anys i ara, ves per on, la publico al blog.
Arreveure Sr. Fontelles, el darrer campaner de la ciutat.
La Vall del Riu Sec. Cada dos anys, a les darreries del mes de Novembre té lloc un fenòmen del tot curiós, per partida doble, donat que ni els mitjans de comunicació ni els habitants de la vall s'hi mostren indiferents. Passa volant un enginy, en forma de creu, de manera silenciosa fins que desapareix en la llunyania. Així m'ho han dit i així queda escrit.
En Leandre Vull Serlliure, odontòleg de professió, al cim de la Pica d'Estats, pensarós i preocupat. La maleta per a "guillar" cap a frança no surt a la foto.
Aquesta pintada avui ja és història.
L'edifici que la suportava va ser remodelat ara fa un quants anys i la pintada desapareguer.
No puc precisar l'any en què es va fer l'instantània, però calculo que pot ser entre els anys 1960-70.
Suposo que molts ciutadans encara se'n recordaran.
La vida segueix.
Cél.lula cranial d'una ballena geperuda, augmentada 1x100000 dips. i contrastada pel sincrotro situat a la sucrera de Menarguens.
Un parell d'aus endarrerides de la bandada pasen pel darrere d'un got gegant ple de cervesa.
Els propietaris del Mas Boixadós, situat a les rodalies de La Torre de Cabdella (La Vall Fosca), quedaren astorats quan al tornar cap a casa, al foscant d'una freda nit d'hivern, trobaren al vell mig de la carretera aquests tres trossos de gel que semblaven treballats per algun expert picapedrer. Varen durar un parell de dies. El sol els va derritir i mai més no s'ha parlat d'aquest curiós assumpte.
Si la situació actual no modifica la seva trajectòria, tinc el presentiment que els gegants de la ciutat seran, més o menys, dintre d'uns anys, tal com apareixen en la composició fotogràfica que precedeix.
76 anys, com jo. Som de la mateixa edat i presumeixo de ser amic seu. Entusiasta de la naturalesa. Va començar a sortir de ben petit, amb la familia, i no ho ha deixat mai. Les excursions que fa són més aviat passejos. Passejos per la muntanya. Passejos pel seu estimat Montsec. Té, a més, un grapat d'inquietuts: botànica, geologia, història i arqueologia, entre altres. Li agrada molt parlar dels coneixements arxivats en el seu disc dur. El conec des de ben petit encara que no sortiem amb la mateixa colla de nois. Les caminades que varem fer junts són escases. Jo no m'en recordo de cap però ell m'ensenya fotos on estem junts. Ho veig però la meva retentiva no m'ajuda. L'Amador té molta, moltísima memòria. El seu difunt pare també tenia aquesta qualitat. Jo quedo perplex, però la vida és així. Uns més i altres menys. Amic Amador, si us plau, segueix com ara, que tinguis sort, que tot en sia favorable per què a més de la teva és també la meva, la nostra memòria.
Foto: Lucia Gina Crisan. Butlletí CONGOST. Centre Excursionista de Balaguer.
Elles són la Blau i l'Abril i el seu gos "rufo", lleig com un pecat però mansoi i fidel. Les nenes són les filles petites d'en Tonet Marfà, carnisser de professió. Tots, nenes i gos, estan asseguts i bocabadats davat d'una paret que talla el pas de la carretera de Castelló. Davant d'un fet tan insòlit la qüestió és ¿es repetirà, avui, el miracle de les muralles de Jericó?
En un poble de la franja. Segle XXI. No em recordo del seu nom ni tampoc me'n vull recordar. Mirant la façana de la vella casa em va semblar escoltar la remor de la quitxalla cantant un himne que, per dissort, encara ressona a la ment de totes aquelles persones que ja tenim una certa edad. Maleït sigui.
L'aigua i la sorra a vegades formen dibuxos molt interessants, sense que l'home hi hagi posat la mà. Aquesta imatge n'es una mostra.
És un reposagots de l'illa de Madagascar "la gran illa". Me'l va dur un bon amic el darrer viatge que hi va fer. L'illa gairebé dins la zona tropical, és totalment diferent d'Àfrica, de la que només està separada per uns 400 kilòmetres. Diu el viatger que és una mena de paradís. Va quedar bocabadat i es va prometre que hi tornaria. I així fou.
