GALERIA FOTOMUNTATGES
Vaig començar a elaborar fotomuntatges l'any 2002, més o menys, gràcies al consell d'un bon amic i millor informàtic de nom Servando Oliva. Ell em va donar a conèixer el programa necessari i me'l va instal.lar al meu ordinador. A més a més, em va guiar fins que va poder, ja que la feina li anava retallant el seu temps lliure. Després em vaig recolzar en un manual i he arribat fins on he pogut, no fins on hauria volgut.
Aclaració: Faig constar que no tot el material que utilitzo per a realitzar els fotomuntatges sigui de collita pròpia. Utilitzo, a vegades, material d'altres autors desconeguts als que demano disculpes pel meu atreviment i, a la vegada, felicito per la seva obra.
Excursió a Montalegre. A la baixada ens varem quedar a dinar a les Fontanelles. Tots Balaguerins. Sento nostàlgia al veure aquesta antiga fotografia. Molts ja ens han deixat. Però de la nostra memòria no en sortireu.
LOLA VAZQUEZ, de Mora Socarrel, mira, amb molta atenció, com s'escola la vida entre els dits polze i índex de la mà, un dilluns rúfol de setmana santa.
Estic segur que avui no permetrien instal.lar un circ al parc del Transsegre. No recordo l'any que vaig fer aquesta foto. Segur que en fa un grapat. N'ha quedat un testimoni.
Reflexos ? Reflexos a l'aigua. A la bassa d'en Silano, a prop de la Torre de l'Anton Maco, passen, de tan en tan, fenomens d'avistaments de persones que alguna vegada varen anar a l'esmentada bassa, be sigui a banyar-se o simplement visitar-la.
Passen alts i van de trànsit amb direcció Fontdalvada de Baix, passant per Torres de Segre. En aquella vila hi ha la masia Iniesta, coneguda com a Torre Botiguera. En breu se celebrarà una festa sonada. Un vidu, separat o divorciat, es mullera amb una noia jove i bonica de les terres de ponent. Està prevista una esquetllada 2.0 amb gegants i capgrossos. Res més puc dir. La informació és escassa. Mutis. Ah, que vagi tot bé i bon profit com diria el maitre de Can Xirricló.
A Torrefina del Bisbe, a prop del Mas de l'Endal, i al bell mig de la pètria serra del Montsec de Rubies, hi ha les restes d'un edifici, segurament un Mas, que denota que en temps passat tingué vida. Allí precisament hi ha dos pals malmesos pel temps, amb una corda que els uneix. Dit d'una altra manera, un estenedor. I a la corda que s'allarga d'un pal a l'altre resisteixen el pas del temps dues agulles descolorides pel sol, el vent i la pluja. I també, potser, per la solitud. Qui ho sap.
Cal Pau. Bar. Cafè España. Al seu costat la "Fonda España". La propietària era la senyora Teresa Badia. Era, potser, el bar més gran de la ciutat. Anava des de la Plaça Mercadal fins al Carrer de Santa Ana. Recordo que a l'estiu, després de sopar, a la vorera del bar que era molt ampla i tranquila, s'hi reunien la mestressa del bar i un quants matrimonis benestants. Parlaven dels fets del dia fosin trascendents o no, ver a saber. La qüestió és que s'ho passaven la mar de bé.Les rialles, més o menys sonores, ho deixaven entreveure. Avui és història. Tot ha canviat.
