GALERIA FOTOMUNTATGES
Vaig començar a elaborar fotomuntatges l'any 2002, més o menys, gràcies al consell d'un bon amic i millor informàtic de nom Servando Oliva. Ell em va donar a conèixer el programa necessari i me'l va instal.lar al meu ordinador. A més a més, em va guiar fins que va poder, ja que la feina li anava retallant el seu temps lliure. Després em vaig recolzar en un manual i he arribat fins on he pogut, no fins on hauria volgut.
Aclaració: Faig constar que no tot el material que utilitzo per a realitzar els fotomuntatges sigui de collita pròpia. Utilitzo, a vegades, material d'altres autors desconeguts als que demano disculpes pel meu atreviment i, a la vegada, felicito per la seva obra.
Entre la cara fosca dels dos arbres eixuts es poden veure dos dels pares de la constitució, mentre el sol se'n va a la "joca" darrere el llom pigat d'una serra llarga sense nom propera a la capital de la Noguera.
AKLAVIK. Canadà. La filla petita d'en Sebastianet Sesrialles (Torre Marigó), ha viatjat a Canadà per a fer una tesina sobre el comportament dels nens i nenes que viuen aïllats degut a les baixes temperatures del país on han nascut. Per megafonia s'anuncia l'arribada del correu i la filla petita d'en Sebastianet deixa el grupet de nois i noies per anar a recollir la carta del seu xicot. Amor de nena, aigua en cistella.
Espectacular fotografia publicada a la revista GROC, número 600 (1ª quincena de novembre de 2012). Aquesta revista s'edita a la ciutat de Balaguer. A l'autor la meva enhorabona. És magnífica. Com sigui que aquest Blog pot ser visitat per persones d'arreu, cal esmentar que els focs d'artifici tanquen les festes del Sant Crist de Balaguer, que es commemoren el dia 9 de Novembre de cada any.
El monjo pare Gargall, nascut a Encenalls (llogaret situat a la part més septentrional de La Noguera) passa llimat per davant d'una finestra que ha basculat del Monestir de Sant Pere dels Arquells, on exerceix de capellà, guarda forestal, jardiner, hortolà i de guia els dissabtes i festius. La visita al monestir és gratuïta però accepta, de bon grat i amb un dissimulat somrís, alguna propineta. Ah, en agraïment, diu que resa, devotament, un parenostre pels visitants fins i tot el xofer de l'autocar que els ha dut fins allí. Bon home el monjo Gargall.
Sr. A.Bonet em jugo un pèsol que no ha visitat mai el llogaret d'Encenalls.
Era un migdia d'un hivern suau. El fred ens deixava fer. Sortirem a donar un vol. Dues parelles. Quatre amics encara joves. Jo vaig pujar a un arbre. Un ametller florit. Vaig enquadrar els personatges i vaig premer l'obturador. Clic, clic. El resultat fou la foto que us presento. Avui aquesta fotografia no es podria repetir. Un dels figurants ens va deixar. Se'ns va adelantar. I jo, ara per ara, no podria enfilar-me a l'ametller estigués o no estigués florit. Les coses són així i no les podem canviar
El cim de l'Aneto. Juliol de l'any 1967 (més o menys). Hi pujàrem: (d'esquerra a dreta) E.Dalmau, N. Ripoll, LLuis Pijuan (notari), Josep Mª Pijuan, (el guia, del que no recordo el nom) i Carme Pijuan. Al centre: A.Trilla (escolapi), servidor de vostès, Santi Pijuan, LLuis Pijuan i al seu davant un noi del que tampoc recordo el nom. Es tot. Avui no hi pujaria.
Extraordinari, si, realment extraordinari. Únic i potser irrepetible. S'ha pogut copsar L'ÀNIMA DE LA CAIXA (criatura mítica i intangible) sobrevolant la planta d'ametllers de Can Pitxulí "El Jove", a la vora del Tossal de Mormur. En la nit màgica de Sant Joan tot és posible.
Cal agrair la col.laboració d'en Paul Al-Taïr i Mangues, becari de Silicon Valley-2 ubicat els afores de Torrebesses. Sense el seu mestratge no haguéssim pogut realitzar aquesta tasca.
Heus aquí el senyor Melquiades Estrada i Rovirosa nascut, accidentalment, a Ojo Prieto (Mèxic). El senyor Estrada, fuster de professió, va acceptar una oferta patrocinada per uns grans magatzems de la capital catalana. L'oferta que es coneixia com a DUES PER UNA, no donava cap pista. Era una incògnita. Si l'acceptaves et comprometies mitjançant un document, signat davant notari, a complir-la al peu de la lletra. El senyor Estrada, home solter, es va llançar al buit i va acceptar el joc i, de sopte, es va veure compromés a conviure amb dues senyores idèntiques. El senyor i les senyores Estrada viuen a Sabadell. Les dues es diuen Clara. La de l'esquerra, mirant la foto, és coneguda com a Clara dou i la de la dreta com a Clara, a seques. Compte amb les ofertes. Sempre s'ha de llegir la lletra petita. I si no n'hi ha val més cruspir-te un bon dinar a Can Xerricló. Bon profit.
Des de la zona ajardinada que hi ha davant l'església de San Domènec de la ciutat i amb una mica d'imaginació es pot veure aquest aspecte. Al fons s'albira el santuari del Sant Crist. Com diu l'enunciat, la boira, aquell dia, em va donar la mà.
Anys 50, més o menys. Les forces vives de la ciutat davant de l'ajuntament. Estan esperant algun"peix gros", sembla. M'ha costat Déu i ajuda d'agrupar personatges molt nostrats. Es pot veure al agutzil caporal i pregoner de la ciutat Sr. Muixí i a l'altre agutzil, sense galons però més bo que el pa, Sr. Teixidó. Els altres membres de la comitiva municipal deixo que cadascú els vagi identificant, si en té ganes. M'ha semblat una instantània interessant per a mirar, remirar i recordar. Per aquest motiu aquí la deixo penjada. Apa.
Va pel fill, no nat encara, del Tonet cadiraire de Vilanova de la Sal. Aquest personatge, traçut de mena, va construir amb trossos de material reciclable, dipositat en els contenidors de l'esmentada vila, una còmoda cadira plegable que és l'enveja dels veïns del llogaret de Boada, al qual pertany cal Farràs, avui restaurat i habitat per un matrimoni de pro, simpàtic i acollidor amb els pelegrins que, de bona fe, es dirigeixen a l'ermita de Sant Salvador del Bosc, situada al vesant nort de la serra del Montsec. Del carall me n'he anat al rosari. Confeso que aquesta era la meva intenció i em sembla que ho he aconseguit. Sorry per les faltes ortogràfiques i la sense taxi. No en sé més. L'enunciat també té nassos. Ah, el Tonet del cadiraire s'ha casat avui, dia 28 de febrer de 2014, al migdia, a l'esglesia de Santa Tere del LLoré Paradoxal, de les Avellanes.
El sol s'en va a la posta darrere la llinassa i les bardisses famolenques que contornejen, a clapes, l'estanyol d'Ivars d'Urgell i Vilasana. No crec que hi hagi bardisses famolenques, però m'ha semblat bé escriure-ho. Perdó.
